Què fem?

La singularitat de la Vila de Gràcia és indiscutible; la part més visible d’aquesta singularitat és la configuració urbanística, de carrers estrets i amb una certa regularitat, salpebrats de places, que han estat espai de convivència, de protesta, de revolta, de memòria viva i patrimoni immaterial associat a aquests espais. Des de la classe obrera que va omplir el barri al segle XIX, passant per la menestralia i el munt d’associacions que la pròpia configuració “de poble” de la Vila ha possibilitat, hi ha una forta cohesió i consciència de barri, vertebrada a partir d’una història col·lectiva exemplificada tant en les revoltes i resistències com en la Festa Major, les colles de Sant Medir, les cooperatives, els esbarts, els centres culturals….

Els barris evolucionen en paral·lel al trànsit de la història. El cas de la Vila ha passat de ser un nucli inicial de caràcter rural, a un altre d’industrial- amb una densificació urbana i demogràfica important- per esdevenir ja des dels anys 30 del segle XX un lloc de predomini menestral, amb petits tallers industrials, artesanals, botigues… unes característiques que en termes generals es van mantenir fins als anys 80 en què l’acceleració de la terciarització i la substitució demogràfica natural van anar convertint la Vila en un pol d’atracció de l’oci nocturn, alhora que apareixien nous usos dels antics tallers (habitatge, botigues, espais de treball compartits…) esdevenint un dels barris emblemàtics de la ciutat. L’encariment de l’habitatge, la gentrificació, amb tots els seus elements negatius (desplaçament de la població originària, encariment de preus, desaparició de comerç tradicional i de les característiques estètiques del mateix…) han aparegut com una espasa de Dàmocles que afecta la vida la Vila.

Un dels problemes que fa moltes dècades pateix la Vila és la densificació constructiva. Més enllà de les places (símbol i llavor originària de la seva urbanització), hi ha pocs espais per respirar tant visualment com literalment. La manca de verd és escandalosa, associada a la impossibilitat de trobar corredors per a vianants que permetin alliberar-se de la sensació d’estar envoltats d’edificis. El procés d’industrialització va eliminar a poc a poc la mixtura entre habitatge i natura (horts, masies…) perdent característiques que encara es poden observar a altres antics pobles associats a Barcelona. La fal·lera constructiva dels anys 70, de caràcter porciolista, més la falta d’una normativa de protecció del patrimoni- a l’inrevés, facilitats absolutes per comprar solars per part d’immobiliàries- va anar “esquitxant” el barri de construccions noves que no s’adeien gens amb les característiques singulars que conformen la fesomia de Gràcia. Tot plegat encara continua ara i observem com apareixen construccions anodines, fetes amb el mateix patró arquitectònic moltes vegades, que trenquen l’harmonia natural que carrers i places han acumulat al llarg dels anys. Ho volem dir i reivindicar: hi ha una pèrdua immaterial també, la de la memòria del veïnat que al llarg dels anys ha anat veient com desapareixien espais bells (masies, cases, locals…), petjades de la història que valia la pena conservar com a patrimoni col·lectiu, com a presència viva dels temps passats que ens recordin orígens únics.

Al llarg dels anys han desaparegut espais que en una doble dimensió són una pèrdua irreparable: espais verds com la masia i els terrenys de Ca l’Alegre de Dalt on al lloc que ocupava la masia hi ha un típic edifici d’arquitectura moderna dels anys 70- una mole impressionant- que va rebre premis quan els valors dominants a l’hora de valorar el que estava bé eren ben diferents dels que ara necessitem. O edificis que podrien recordar el passat rural, com la masia de Can Focs on hi va haver durant anys l’Acadèmia Salleras, que va restar en peu fins no fa gaire i tot i haver perdut els terrenys en els primers anys d’urbanització de la Vila, encara ens recordava els nostres orígens semi-rurals. Són només dos exemples que ens han de servir per perfilar allò que no volem que torni a passar.

La terciarització va associada a l’entrada agressiva del capital, també en forma de fons inversors que desfiguren sense pietat ni fre legislatiu que els aturi , no només la fesomia física sinó també les formes de vida de caràcter convivencial.

L’alzina bicentenària i les casetes del carrer Encarnació exemplifiquen a la perfecció aquestes pèrdues que no volem que es produeixin. Preservació, restauració, manteniment íntegre d’un conjunt que conserva encara un ambient “diferent”, amb una masia al costat, un carrer, Manrique de Lara, que és una excepció, unes construccions baixetes que són en sí mateixes- i totes les que hi ha a la Vila- un patrimoni escassíssim, caramel cobdiciat per immobiliàries per fer-hi pisos a preus astronòmics. La preservació íntegra del conjunt, la seva catalogació sencera, no de l’alzina per una banda i les casetes per l’altra, ha de ser un objectiu veïnal. La possibilitat que en aquest espai guanyat per la lluita del veïnat s’hi construeixin pisos municipals, fent una remunta sobre les casetes ens esparvera perquè hi constatem com els ecos de la cultura del totxo reverberen fins al present. Parlem d’harmonia, de respectar l’harmonia històrica, la petjada que altres temps on la pressió densificadora no era tan alta han deixat en pocs espais de la Vila. Ni un pam, ens hem de deixar perdre.

Lluitarem per tan de preservar el valor patrimonial, natural i estètic del conjunt, i diem NO a més totxo!

La memòria, la preservació… han de configurar un futur diferent. Cal trencar, al segle XXI, la insensibilitat econòmica i política dominant en relació al patrimoni natural, material i immaterial del nostre país. La naturalització de la ciutat, en cap cas passa per més pisos ni més ciment. Prou.